Yves Klein (Niça, 1 928 - París, 1962) va ser un artista francès considerat una important figura del art de postguerra i emmarcat dins del corrent neodadaista. Es creu que com reacció a la mala acollida que van tenir els seus primers treballs coneguts com a monocromes, va convertí el blau ultramarí en protagonista de la seva obra posterior. Fins i tot va patentar el color, avui conegut com a Blau Klein Internacional (IKB o International Klein Blue, =PB29, =CI 77007). Es tracta d’un color que sempre he trobat un xic màgic i elèctric, tant per l’antiga procedència del pigment obtingut del lapislàtzuli, com pels tons irreals que dona en ser aclarit amb blanc. Ja en temps de Klein, no es feia servir el lapislàtzuli natural, sinó el blau ultramarí sintètic, un pigment inorgànic compost per un silicat d'alumini i sodi amb sofre enclavat en la seva estructura cristal·lina (). La patent de Klein incloïa i protegia també el vehicle d’unió que consisteix en una resina sintètica anomenada Rhodopas M60A (un acetat de polivinil), que dona molta més lluentor que els aglomerants tradicionals com l’oli de llinosa.
L’obra Arbre d’ous Klein, d’un estil pretesament neodadaista, és feta a partir d’un petit tronc de Ficus benjamina i uns ous d’oca, he volgut simular una obra de Yves Klein i emprar íntegrament el color IKB amb l’única excepció del blanc de la clara d’ou que hi ha al peu de l’arbre.
Deu fet ou és un ésser impossible, a imatge del Déu en què les religions volen que creguis. Es tracta d’un déu amb cap d’ou que ensems fa de gruta santa on apareix una imatge luminescent d’un déu sinecdòquic —hem triat el cristià— que representa la resta de deïtats humanes (car no n’hi ha d’altres). Al capdamunt porta una mena d’antena divina per fotre’s i insultar els seus fidels. El cos és un bloc prismàtic i tripofòbic (ple de forats que fan angúnia) d’on irrompen unes extremitats inversemblants i una cua cargolada que representa la bèstia que forma part immanent a la divinitat). Al pit, l’ull que tot ho veu i a qui res no importa, subjectat amb els tres claus de la Passió de Crist.
Aquesta mena de cap-gros
Aquesta mena de cap-gros és la primera figura que vaig modelar, fer-ne un motlle i reproduint-la en fibra de vidre. Parlo dels anys vuitanta i dels inicis de la Cooperativa Cartró, de la qual en vaig formar part. Al llarg dels anys ha patit diverses transformacions i restauracions. Les orelles punxegudes del disseny original sempre van estar mal resoltes i, per tant, un problema. En aquesta darrera versió les vaig substituir per uns pavellons de trompeta i els ulls per les embocadures. També li vaig afegir unes ulleres estil steampunk.
En l’època que el vaig fer, estava força interessat en el món de les fades, la gent invisible, els éssers sobrenaturals i la cripto-zoologia. Especialment pels llibres il·lustrats sobre aquesta temàtica. Amb el temps, el follet ha tingut sempre un lloc al pati de casa, no com a entitat benefactora sinó perquè és el lloc que crec qie millor li escau.
L’obra porta de nom un vers de la cançó “Il mondo” que Jimmy Fontana va popularitzar el1965 (“Gira il mondo, gira, nello spazio senza fine...”). A banda d’això, no té resa més a veure amb la cançó. Representa la indiferència d’un món en descomposició en front les voltes de la gent per escapar de la seva roda de hàmster i l’afany de transcendir d’alguna manera malgrat la seva insignificança i la intranscendència còsmica de l’espècie que es creu cúspide de la creació i el planeta que habita. Mentrestant, el món gira car no pot ser de cap altra manera.f
La fluorescència no és un fenomen amb què ens enfrontem habitualment i solem associar-la amb un món misteriós. La primera vegada que vaig veure un espai il·luminat amb llum negre o llum de Wood (llum ultraviolada d'ona llarga (entre 320 i 400 nm)) em va meravellar. Crec que ser en una discoteca i no vaig descansar fins que em vaig fer amb un fluorescent de llum negre amb què decorar la meva habitació. Tot i que la llum d’aquesta longitud d’ona no es visible per l’ull humà, molts materials hi reaccionen i mostren fluorescència; d’altres simplement es veuen negres. La fascinació per la llum negra m’ha acompanyat sempre. Amb aquesta obra, vaig voler construir una gradeta de disseny recargolat on poder exposar flascons amb misterioses substàncies fluorescents, evocant l’obrador secret d’un alquimista o d’un bruixot, d’acord amb la prototípica estètica de parc d’atraccions que tots hem vist alguna vegada.
Com podeu suposar, aquesta màscara no té res d’amazònica. Es tracta d’un “reversionat” d’una màscara primerenca que vaig fer als inicis de la Cooperativa Cartró. La idea o concepció d’aquesta màscara venia de lluny. En els meus lamentables anys de captiveri als Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona. Un dels meus dos únics amics (en Pipo, l’altre era en López) un dia va dur a l’escola i ens va mostrar amb molt de misteri i sigil un suposat cap reduï d’origen jíbaro. El duia dins una bossa de plàstic i tenia una aparença llefiscosa i els llavis cosits. Deia que no sé qui de la família li havia dut de l’Amazones. Ves a saber què era en realitat —potser un cap de mico— i d’on provenia però jo el vaig trobar fascinant.
El meu disseny original de màscara amazònica duia oberta la closca, de manera que hi podies posar una petita planta decorativa. En aquesta nova versió, li he afegit dos petits caparrons en record del cap reduït d’en Pipo.
L’obra representa un ninot crucificat fidel a la iconografia catòlica. Les coincidències són tantes que resulta impossible no pensar en el membre més representat de la terna catòlica. Uns trets, però, ens criden l’atenció: un llarg nas de Pinotxo i una cucurulla per barret. Amb aquests elements se simbolitza la mentida i l’estultícia. El rètol al capdamunt de la creu està escrit en alfabet klingon i no vol dir altra cosa que INRI (Iesus Nazarenus, Rex Iudaeorum). La sang que raja de les sagrades nafres és de color groc, que és el color del sofre. La creu està clavada sobre una base esfèrica. Pot ser un planeta o el nostre planeta. El conjunt sencer és un gran i vacil·lant saltamartí —ninot lleuger adherit a una base feixuga, i que, desviat de la posició vertical, torna a recobrar-la instantàniament a causa del pes de la seva base— que simbolitza la indecisió, la seva i la dels que volen creure en ell però veuen que hi ha quelcom que grinyola.
La manera com Déu es mostra a les seves criatures capaces de creure en ell és inescrutable-
El meu pal de la llum, a diferència dels pals de la llum que els gestors de la infraestructura elèctrica han plantat arreu del territori i, sempre que sigui possible, on més molesten, fa llum.
L’obra neix de la ocurrència de practicar forats passants i regularment espaiats en costats adjacents d’una post de secció quadrada, amb els centres del forats d’una cara desplaçats una mica més d’un radi però menys d’un diàmetre, respecte els forats de la cara adjacent. Això crea un cavitat contínua en sentit longitudinal a l’interior de la post, de manera que és possible passar-hi —com és el cas— una mànega de llum. Aquesta possibilitat va ser la guspira que em va empènyer a realitzar l’obra.
La abella fustera o borinot negre és un dels himenòpters més grans d’Europa. El nom li ve pel costum de fer els nius en la fusta en descomposició. Fa uns anys vaig tenir la sort que un d’aquests himenòpters va decidir fer el niu en una post e la barana que hi havia a les escales de la terrassa de casa. Una vegada va eixir la nova generació de borinots adults de l’interior del pal, ja no van tornar mai més. Aleshores vaig retirar el pal i el vaig serrar longitudinalment en vàries seccions per observar com d’intricada era la cavitat que havia barrinat l’abellot. Com que visualment era bonic, els vaig muntar i vaig enganxar unes siluetes a gran escala, retallades i gravades en fusta de l’insecte.
Un peu de copa trencada, un ou de pedra negra i el tros de copa inicia una nova existència.
Una composició feta a partir d'ossos del brou nets i polits rau a l'interior d'un vell televisor. Els ossos estan il·luminats des de l'interior i el tub de raigs catòdics es va tallar per deixar sols la part frontal.
